El quart dia naixia amb el primer raig de sol, i els inexperts apassomis es netejaven les lleganyes tot badallant les últimes engrunes de son. Esmorzarien i amb la panxa plena ja podien rebre totes les envestides del desert, arena, i el guirigall entonat pels folls habitants del desert.

4ª Aleia: de la medina a la mina

El quart dia, però, seria plàcid i el sultà, fent gala de la seva humanitat i orgull xovinista, decideix que entre tota la guerra per l’espècie és important donar-nos a conèixer les tradicionals arts d’artesania de Shurima. Per aquest motiu ens va enviar al mercader reial i així guiar-nos entre els intrincats carrers estrets, plens de tallers de tota mena d’artefactes d’allò més curiosos.

Durant el matí van poder aprendre a fer tradicionals dolços shurimencs, plats decoratius, punts de pergamí, atrapa somnis per al camell, joies ritualístiques i instruments tradicionals que poden evocar l’ànima del desert. S’havien fet tots uns professionals! Tot i això, no cal donar vola als ànims esclavistes del sultà, i han fet la parada de rigor per a dinar, recarregar les energies i gaudir d’aquest paratge paradisíac.

Com que per a la nit se’ls havia promès un passeig per la medina, on podrien adquirir els béns que ells mateixos havien fabricat i continuar així alimentant el tresor reial, primer calia aconseguir algunes monedes… Què millor que apropar-nos al casino! No? Més valents que un camell de carreres, s’endinsaran al temple dels prestidigitadors i els jocs de mans amb resultat mixtes i més d’una lliçó apresa. Sort que la mà invisible de l’estat califal ens arreglaria el daltabaix amb l’antic art despòtic del moviment de fils.

Ja entrada la nit, la sorollosa medina bullia d’enèrgics i astuts paradistes i preparats per adjudicar a discreció i previ-pagament el cridaner gèrnero. A la festa també arribà el Sultà amb el seu servei secret prepart per firmar autògrafs (tot i que ningú n’hi va demanar cap). I quan la vetllada ja semblava immillorable de sobte… Tsuuum… L’adés brillant i ple de vida mercat es va quedar a les fosques…

No va passar més d’un minut que uns esgarips ens van alertar de l’arribada de l’expert en espècie Chuck, que, desorbitat, explicà que hi havia hagut un boicot a la mina d’espècie i no estava arribant espècia. Aquesta màgica matèria sembla ser, que mitjançant avançada tecnologia de refinament és capaç de generar energia elèctrica que, fins ara, ens permetia gaudir de totes les comoditats. L’endemà, caldria doncs dirigir-se a la mina, i descobrir què estava passant…

Ja reposats, s’aixecaren ben d’hora disposats a afrontar els reptes que se’ls presentaria en la seva expedició cap a la mina. Es llevaren de manera metòdica per a posar-se en marxa aviat. Cantimplores, gorres, crema solar i calçat còmode els ajudarien a dur a terme aquesta missió, que encara no entenien si no hi hauria gent més capacitada per a fer. El Sultà se la sap llarga… Tot i això, abans de començar la marxa, un ball ritual consagrà als apassomi a la bona fortuna. Al seu torn, les sàvies locals, les Tres Tresines, ens indicarien el camí a seguir.

A mig camí i en les ruïnes d’una antiga casa, un decrèpit esperit ens barrà el pas, tot alertant-nos que el camí a la mina era perillós i infestat de males ànimes. Així els més grans, carregats de dèria per l’espècia continuarien a pas valent fins a la mina, on farien nit tot esquivant els mals auguris i els petits, tornarien cap a la casa on farien una vetllada d’autocures i cinema a la fresca.