6ª Aleia: picabaralla dels clans
19 de juliol de 2024
8ª Aleia: un final
21 de juliol de 2024

7ª Aleia: una moralina

Tota aventura té un inici i un final, el nostre viatge per Shurima i el misteri del desert cada cop està més prop del seu desenllaç. Tanmateix, encara ens queda molt per descobrir entre les dunes i els milions de grans de sorra que ens envolten dia a dia. Ens hi acompanyeu?

7ª Aleia: una moralina

S’aixecaven les persianes i s’obrien les finestres en un nou dia a la Medina, després d’uns dies amb la ciutat sota el control dels bandits tot semblava haver recuperat el curs normal del quotidià i això era una cosa a celebrar! Tant era així, que els nostres joves aventurers van fer un passeig pels comerços locals per endinsar-se, encara més, dins de la cultura i tradicions desèrtiques de Shurima.

Entre encantadors de serps, criadors de coloms, mestres del te, pastors de camells o mercaders estrambòtics, vam aconseguir una peça d’informació molt preuada que va canviar totalment la nostra percepció dels que fins ara anomenàvem “amics”.

A canvi d’una plateta de dàtils i unes arracades de dubtosa qualitat, un mercader ens va donar un diari secret. La nostra sorpresa va ser que el propietari del diari en qüestió no era ni més ni menys que en Philip Knob, l’americà, qui ja tenia una bona cremada del sol shurimeny.

Malauradament el diari estava totalment precintat per una clau numèrica de la qual ni els monitors ni els infants n’havien sentit mai a parlar. Així doncs, els apassomis es van veure abocats a investigar quina podria ser la clau per obtenir la vertadera informació de l’estrany turista americà.

Havent dinat, sort en vam tenir de l’arribada d’un professional de l’ocultisme qui va poder extreure del diari 9 pàgines on vam poder tenir un petit tast del peu que calça en Philip. Seguint una sèrie de pistes i enigmes, un codi numèric es va dibuixar sobre la sorra, un codi que ens va permetre descobrir que tot el que estàvem vivint i la nostra relació amb l’americà era una enganyifa.

L’objectiu real d’en Philip era trobar la cova i la llàntia màgica, un artefacte màgic que conté un poder superior que no hauria de caure de males mans de cap manera. Ens trobem davant un nou repte per als Apassomis, evitar que en Philip trobi la cova i s’apoderi del control de la llàntia.

Amb la sortida de la lluna i amb els carrers de la medina deserts, un vell ermità es passejava deambulant sense rumb. Resultava ser que l’ermità coneixia la ubicació de la cova, però també ens va deixar una advertència: no era un repte senzill, obscurs misteris s’ocultaven sota la lluna i, especialment, dins la fosca cova.

Això no va ser cap problema pels joves apassomis els quals es van dirigir a la cova sense dubtar. En una primera habitació els més petits de la colònia van descobrir un tresor de llum i color, el qual en tocar-lo reaccionava de formes inaudites que a poc a poc vam anar controlant i aprenent. Simultàniament, els més grans van avançar per la cova fins a un trencall estret on la gruta agafava profunditat i estranys sorolls sorgien rebotant entre les pedres i estalactites.

Després de desxifrar els enigmes que aquelles arcanes parets ens ocultaven, els més grans de la colònia van fer un descobriment temible. El poder de la llàntia era el de crear espècie. La llegenda diu que un antic Sultà, ebri de poder i cobdicia en trobar un geni de la llàntia demanà tres desitjos. El primer fou la creació d’un poderós element que generés inaudita riquesa al regne, l’espècia, d’infinites propietats i aplicacions.

Tot i això, l’aparició d’aquest element generaria l’arribada de poderoses potències estrangeres colonials, que s’aprofitarien de l’honrada, però innocent, gent del desert, i intentarien prendre el poder tot alimentant dissidents grups locals, desestabilitzant el govern, comprant i trinxant el territori. Davant d’aquest problema, el sultà demanà un segon desig: que l’espècia només la pogués controlar la gent de Shurima… Això feu que únicament els purs de cor, membres de les cuatre grans cases, pogueren disposar-ne, fent a la pràctica impossible la venda d’aquest element a les elits estrangeres i prevenint l’enriquiment dels governants locals.

Finalment i ple de ràbia en veure que el geni sempre estava una passa per davant, s’atreví a fer un últim desig que seria la seva condemna: convertir-se en geni per a tenir desitjos infinits en els seus propis termes. Així, quedà empresonat en una llàntia per a tota l’eternitat, generant espècia en una oblidada cova, i sent al final el botxí de la seva pròpia condemna…