Les habitacions estaven més tranquil·les de lo habitual el matí del penúltim dia. El cansament acumulat, emocions i nervis estaven funcionant com una poció màgica per al son dels infants. Les orelles restaven planes al coixí quan, d’entre els somnis, s’ha sentit la veu dels monitors que els arrancaven de les urpes de Morfeu; el món dels desperts els esperava ben carregat de sorpreses.

8ª Aleia: un final

L’últim dia complet que els infants passarien a l’oasi de Shurima, va resultar que també era la festivitat de l’espècia, una festa anual que celebra els costums de Shurima, i dona gràcies al desert per tot allò bo que passa, i per tots els reptes que alimenten l’ànima i ajuden a créixer. Tot i això, enguany, la Festa de l’Espècia tenia un gust agredolç, entre el robatori de l’espècia, la desaparició de la llàntia i el geni, i els disgustos dels caps de casa… Uf!

Això, però, no va impedir als participants de l’Apassomi gaudir d’aquest dia màgic, i aprofitant els recursos quasi infinits de l’oasi, es remullaren d’aigua i jugaren fins que el cos els va dir prou per acabar, tots junts, dins la piscina fent uns balls tradicionals surimenys a l’estil aquagym. Aquesta gent del desert tenen la cura de tots els mals!

Ja a la tarda, i per a posar la cirereta al pastís, tocava preparar-se per al sopar de gala. Els joves aprenents del desert van aprofitar teles i materials ecològics per a engalanar-se i fer goig com caramels amb les vestimentes típiques del desert.

Havent menjat, i ben entrats a la festa de gala, encara hi havia un run-run generalitzat que no ens deixava concentrar en els hits de Desert FM. L’ambient era estrany i la tònica dels dies anteriors, donava a intuir que un sobresalt era imminent… I dit i fet, la festa es va interrompre pel riure frenètic del Philip Knob, que seguint de prop les passes dels infants s’havia fet amb la llàntia abans que nosaltres i s’estava preparant per aprofitar-la pels seus propis interessos…

Amb ell acudiren la banda de bandolers al servei del Philip, que un a un intentarien invocar al geni de la llàntia sense èxit, serà que no eren purs de cor? Al seu torn, el Sultà estava desaparegut. En un moment tan important com aquest; estaria de viatge a Abu Dhabi? No ho sabrem mai… Tot i això, el poder del poble representat pels caps de les cases estava disposat a aturar els malfactors. I per a fer-ho es valdrien de la llàntia… D’aquesta s’inicià el ritual, tot animant als infants en acompanyar-los per fer sortir el geni.

Zuum… S’apagaren les llums. I entre un fort llampec i el pampallugueig de les llums, alimentades per l’energia de l’espècie, aparegué un extravagant geni tot fent ballarugues i parlant entre enigmes i embarbussaments. Els explicà que molts anys abans havia estat sultà, i donà les gràcies per alliberar-lo del seu empresonament, i pel favor, ens garantiria tres desitjos. Tot i això, el Philip no deixaria passar la seva oportunitat i passà al davant per declarar-se únic interlocutor amb el geni.

Animat ja, i veient prop l’èxit que el catapultaria a la crema de les elits interplanetàries, es va disposar a fer ús dels 3 desitjos per omplir-se les butxaques. El primer desig seria la creació de munts d’espècia per poder emportar-se fora de Shurima… Llampec. Un munt d’espècie apareixeria, tot i que a les butxaques dels caps de les cases i dels infants, lluny del control dels bandolers. El geni reia. El Philip, ja mosca, demanà que fos únicament ell el que pogués disposar de l’espècia… Tot i que ja amb les butxaques plenes, quan els bandolers van voler carregar-la, vegueren que se’ls escapava entre les mans. Sembla que únicament els purs de cor, i ara el Philip, podien disposar-ne. L’espècia es negava a abandonar el desert.

Ple de ràbia, a l’americà se li acudí un últim desig, el desig que solucionaria tots els seus problemes i que el catapultaria a una vida de luxes… Demanà al geni els seus poders… El geni començà a riure, i tot donant les gràcies al Philip per alliberar-lo, es va esvaïr a la vista de tots, mentre, el Philip, quedaria irremeiablement empresonat dins la llàntia màgica, qui sap si per uns quants anys més, o si per la resta de l’eternitat.

Aquest cronista acaba aquí d’escriure les seves memòries d’una història que passà fa molts i molts anys en un lloc molt i molt llunyà. Qui sap si el geni resta empresonat, o si la humanitat continua encara a la recerca de la riquesa buida, egoista i sense propòsit. Tot i això, confio humilment en que sempre hi hagi infants com els de l’Apassomi, i els seus monitors, que estaran sempre preparats per lluitar contra qualsevol injustícia amb la millor de les cares, i sense deixar que l’ombra de cobdícia els cegui el cor, i les ments.

De tot cor, moltes gràcies per confiar, un any més, en l’equip de monitores i monitors del Grup Esplai Apassomi. Ens veiem a les 17:50 a la parada d’autobusos de la Pl.Europa.