Dia 19 de juliol – Graduacions i revelacions

Benvolgudes famílies, us torna a escriure molt coordialment el Compte d’Estruch, per a informar-los de l’esdevenir de la formació monstruosa dels vostres fills i filles.

L’últim dia sencer a l’acadèmia Aetheria començava amb la visita dels dos excursionistes, altre cop. Ens van venir a saludar per a poder saber més coses sobre nosaltres, amb l’esperança que no els féssim fora, com havia passat en altres ocasions. Ens van explicar que tot i que fèiem molta cara de monstres, les robes dels nens i nenes monstres no eren prou monstruoses, així que el Frankie i jo mateix, vam explicar als infants com havia de ser un bon conjunt monstruós, i els vam deixar el matí per a confeccionar les seves pròpies peces de vestir terrorífiques.

A la tarda en Frankie va tornar per a dur a terme el seu examen final, que consistia en una partida del LOA (League of Apassomi), que és un joc on els monstres van necessitar totes les seves habilitats, les que s’havien estat treballant a les classes anteriors especialment. En acabar, tothom es va anar a dutxar i a posar-se la roba que havien fet amb tanta cura per al sopar de gala i la graduació.

Abans de començar el sopar, un bingo va decidir quines parelles es farien per a entrar al menjador, ja que com és tradició, l’últim sopar es fa amb les persones assegudes per parelles i a l’atzar, promocionant l’intercanvi d’anècdotes viscudes entre nens i nenes de diferents edats. Vam menjar pizzes i va ser divertidíssim!

Després del sopar, els infants es van dirigir cap al punt de trobada on jo mateix, el Compte d’Estruch, els vaig citar per a donar les notes i poder felicitar a tots els alumnes per treure unes puntuacions tan monstruoses; “Terrorífic” era la nota mitjana en tots els grups. L’entrega de notes es va veure truncada per l’aparició d’en Bob, el meu vell enemic, i amb l’ajuda de tot el cos docent el vam acabar enxampant, ens va costar molt agafar-lo perquè mai és fàcil amb un home invisible, però entre l’encanteri revelador del bruixot, la força d’en Frankie, la coordinació de les hidres i la paciència de la mòmia, el vam tenir capturat abans que acabés de sortir la lluna. Vam tenir una conversació acalorada sobre el passat de cadascú, els motius que van portar-lo a fer el que va fer i sobretot perquè ho feia en aquell moment i d’aquella manera. La conclusió va ser una disputa del passat, mal portada per part dels dos perquè mai vam ser prou valents per a poder parlar amb l’altre de manera sincera i obrint el cor, sinó que vam optar pel camí de l’individualisme i la separació. Una cosa que no he dit és que a la nit van venir també els excursionistes, que els vam convidar al matí, per tal que poguessin veure una mica millor en què consistia la nostra acadèmia. Tots dos ens van ajudar molt a què en Bob i jo poguéssim tenir la conversa que vam tenir, ja que els humans es veu que això ho fan molt sovint, resolució de conflictes en diuen si no ho vaig entendre malament.

Entre una cosa i l’altra, va haver-hi una revelació més: la relíquia no la tenia en Bob, sinó que la va retornar en Frankie, el professor de pràctiques. Resulta que en Bob i el Dr. Frankenstein, el creador d’en Frankie, eren amics de joves, i amb aquest contacte, en Bob va aconseguir un infiltrat a dins mateix de l’acadèmia, per això tots els plans li van anar tan bé des del principi. Per sort, amb la captura d’en Bob, en Frankie va reconèixer els seus errors i es va entregar, portant la relíquia i penedint-se dels fets. El bruixot va agafar la relíquia i es disposava a col·locar-la a la seva base màgica, per a activar-la, però just aleshores els excursionistes ens van dir que esperéssim, que a ells ja els agradava veure’ns com els monstres que érem i no necessitaven cap màgia perquè passéssim desapercebuts. En aquell moment em vaig adonar que com a director havia fallat en la cosa més important: no havia aconseguit que els monstres estimessin els seus trets que els fa únics, ni el cos gelatinós dels Blobbies, ni les orelles en punxa dels Minairons, ni la cua de les Cucaferes, ni les orelles enormes del Gambutzins, ni la transparència de les Bubotes, ni els ullals dels Licantrops, ni les banyes dels Bocarrots, ni l’ull dels Ciclops, ni el garrot dels simiots. Al final, gràcies a malentesos del passat, a dos excursionistes perduts, i a la bondat dels cors dels vostres fills i filles, vam decidir que a partir d’ara no utilitzaríem la relíquia, que obriríem l’acadèmia també a humans i sobretot, que sempre, sempre, sempre, conviuríem els uns amb els altres, estimant les nostres diferències i valorant allò que ens fa iguals. Després d’aquesta reflexió, el bruixot va treure la seva poció de la felicitat i vam començar la festa més bestial que mai s’ha vist, amb música, balls, rialles i un comiat molt emotiu, especialment per aquells monstres més grans, els de 1r d’ESO, que van poder-se acomiadar de companys i monitors.

De part de tot l’equip docent d’Aetheria, volem agrair-vos, famílies, que hàgiu confiat en aquesta colla de monstres terrorífics perquè formem als vostres fills i filles, però especialment per haver-los ensenyat a ser personetes com són, ens heu fet la tasca una mica més fàcil i ens sentim molt afortunats d’haver compartit amb ells i elles aquests dies monstruosos.

Salutacions afectuoses,

• Compte d’Estruch

PD: en Bob, ara que hem fet les paus, m’ha demanat que us transmeti el següent missatge.

“Benvolgudes famílies, tot i que us escrivia amb les intencions més malèvoles i des de l’engany, per a mi ha estat molt especial que dia rere dia us connectéssiu en aquest blog per a poder llegir amb tant entusiasme les aventures dels vostres fills i filles. Gràcies a tots i totes les familiars que heu seguit el blog, les colònies han tingut una dimensió extra i ben segur que les heu viscut, en una petita part, a la vegada que els vostres fills i filles. Ens veiem, tot i que sigui l’home invisible, en properes aventures.

Salutacions cordials,”

• Bob