Penúltim dia de les colònies, el cansament es barreja amb les ganes de quedar-nos tot l’estiu tancats dins la nostra petita bombolla. Alguns comenten sobre el menjar, altres sobre la nit de por o la gimcana guarra; però tot i la disparitat de preferències semblen coincidir en lo bé que s’ho han passat i les ganes que tenien de venir de colònies, dos anys després de les últimes. Només el temps dirà com transcendiran al temps, però l’aquí i l’ara ens crida a la traca final d’un llarg castell de focs encara entre espurnes i olor de pólvora.

Es desperten els pirates encara espantats de l’amenaça de la nit passada, i comencem a creure les paraules del savi Xaman que ja ens va avisar dels perills que podien caure sobre nosaltres. Tot i haver recuperat l’alè, després d’aquesta dura nit de ben segur que els poc assenyats pirates hauran de fer ús de la mica de cautela que tenen per evitar mals pitjors, tot i que encara sense tenir massa clar com afrontaran aquesta escalada de les forces malignes dels boscos, s’han rentat la cara i han anat a omplir l’estómac per tal de recuperar forces. Al mal se’l combat amb la panxa plena.

Després d’haver esmorzat i fets els serveis i l’aixecada de la bandera, moments en els quals les tripulacions ha aprofitat per compartir els malsons que els han rondat a la nit, i perquè no, les visions paradisíaques dels que dormen com si els hagués caigut un coco al cap, s’han reunit tots plegats per discutir com afrontarien el nou dia, i amb el mapa complet, planificar com afrontarien la cerca del tresor, tot i que encara ens esperava un últim revés… El mapa ha tornat a desaparèixer!

Després d’uns pocs, però acalorats minuts de rebombori entre acusacions creuades i crides a la concòrdia, ha aparegut el Xaman, qui estava rondant els boscos amb la seva habitual i planetària parsimònia per a cridar a la calma i dir-nos que ha estat ell qui s’ha pres la llibertat d’apropiar-se’l davant la negligència dels joves pirates; a més durant la nit s’ha escapat a buscar-lo amb les seves pròpies mans i evitar que els maldestres pirates en tornessin a fer alguna de les seves. L’anhelat tresor? El místic i poderós càntir del Leprechuag…

Ens ha explicat que fa molts i molts anys, una antiga civilització vivia en pau i concòrdia amb el semideu Leprechuag, qui entre festives danses i els plaers d’una vida quotidiana sense complicacions els concedien tots els seus desitjos. Els humans, però i al llarg dels anys, es van anar tornant cobdiciosos, i exigien més i més al cada cop més cansat semideu, qui avorrit de les exigències feu construir l’univers per a empresonar-los… Els humans, liderats per un corrupte bruixot que no volia ballar, lluny de penedir-se’n es van enfrontar al semideu, i després d’utilitzar les males arts el van empresonar en un càntir màgic. La llegenda diu que qui l’alliberi podrà demanar tots els desigs que vulgui, però estarà lligat per sempre a l’ara fosca voluntat del Leprechuag.

Després de diverses proves per conéixer quina de les tripulacions era mereixedora del premi, ha tornat en Xaman a fer entrega de la relíquia i ha advertit cautela de nou en l’ús del temible artefacte… Quan de sobte ha arribat la Marina disposada a robar-nos-el! Tot i els últims dies d’enfrontaments, les tripulacions han acordat unir forces en contra de la Marina, i s’han posat d’acord en alliberar el Leprechuag amb l’única voluntat de derrotar-la i tornar l’illa a la pau. Guiat pel Xaman, han realitzat un antic ball ritualista perquè el Leprechuag estigués a bones i no se li puges la mosca al cap, qui finalment s’ha revelat en el fràgil, però temible cos del vell Xaman, derrotant la marina i aprenent la necessitat d’unir-se, respectar i valorar allò que se’ns dona.